L'Àliga de Barcelona, de la qual ja tenim notícies al segle XIV, va viure la seva època més esplendorosa en els segles XVI i XVII, quan era responsabilitat del Consell Municipal i, per aquest motiu, s'havia de presentar a qualsevol cerimònia, festa oficial o acte on assistís qualsevol del membre del Consell, representant la mateixa ciutat de Barcelona.

Tenia el privilegi de ballar dins de les esglésies després dels oficis solemnes i abans de començar la processó del Corpus, desfilava just davant de la Custòdia de la Sagrada Forma i separada de la resta d'entremesos. El seu ball era considerat el més gran honor que es podia oferir als personatges més nobles que visitaven la ciutat i és per això que la trobem en les celebracions de rebuda del rei de Portugal (1463), de l'emperador Carles I (1519), del rei Felip II (1568), del rei Felip III (1599), de Felip de Borbó (1701) i de l'arxiduc Carles (1703).

El Decret de Nova Planta (1716) implica un atac al seu simbolisme i una restricció dels seus privilegis i posteriorment, amb les prohibicions de 1771, ja es limita el lloc on l'Àliga pot realitzar el seu ball. Finalment, la seva darrera referència la trobem al 1807, per les festes de canonització de sant Josep Oriol.

A l'agost de 1989, l'Àliga de Barcelona és recuperada com a element del Projecte de Recuperació de la Imatgeria Festiva de la Barcelona Vella, sota responsabilitat de l'Associació de Festes de la Plaça Nova. Forma part ja des de la seva creació del Seguici Popular de Barcelona, amb ball propi i música pròpia, recuperada d'una antiga melodia trobada a l'arxiu parroquial del Pi i coneguda com a Ball per a ballar l'Àliga de Barcelona.

El 1998 l'Associació de Festes de la Plaça Nova va oferir oficialment la figura a la ciutat per mitjà de l'Institut de Cultura, de manera que torna a ser considerada un entremès municipal, amb el seu protocol propi, residint en dependències municipals i representant la ciutat comtal en aquelles ocasions que li escaigui.