Les carasses antigament eren caps de moro, de cartró o de fusta, amb llargues barbes i cabells de pèl natural. Aquests caps estaven instal·lats sota els orgues barrocs d'algunes esglésies del Principat de Catalunya i, pel volt de Nadal, llançaven dolços a la quitxalla. Formaven part de l'ornamentació i de la decoració de l'instrument, i solien tenir moviment de boca i ulls que el mateix organista podia accionar.

A Barcelona, i concretament a Ciutat Vella, tres esglésies tenien orgues amb carassa: Santa Maria del Mar, Sants Just i Pastor i la Catedral; la primera ha desaparegut però les altres dues es conserven a l'actualitat en perfecte estat.

La tradició ens diu que només funcionava un dia a l'any, i sempre dins el cicle nadalenc. El costum era que la carassa fes uns crits aterridors, tot movent els ulls i la mandíbula de manera inquietant i esglaiadora. La canalla, que es concentrava a l'església sota l'orgue, era alliçonada pels grans; tot seguit, mentre el cap de moro feia ganyotes entre la cridòria i els nervis de la quitxalla, la carassa vomitava confits, castanyes i llaminadures per la boca.

Fou el 1989, per iniciativa de la CCGBCV, juntament amb el Districte de Ciutat Vella, quan la nova Carassa de Barcelona llençà caramels per a la quitxalla. Una nova figura, basada en el model de la Catedral, però fent-la menys terrible i més divertida, molt semblant als nans tradicionals.

I moguda gràcies a unes petites rodes col·locades a la carcassa, la Carassa es converteix per tant, en un nou element d'imatgeria, lúdic i festiu, amb un espai d'actuació diferent al seu passat: el carrers del Barri Gòtic i de la Fira de Santa Llúcia, els dissabtes i festius que dura aquesta, fins a comptabilitzar-ne sis sortides en total, sota la responsabilitat de les set colles membres de la Coordinadora.